CLAUDIA DE VILAFAMÉS


(Detall) (Detall) (Detall)

Honestedat pictòrica

 

M. Victòria Salom

 

Un amic comú i també excel·lent pintor, el castellonès Amat Bellés, ens va parlar per primera vegada de la Claudia com una joveníssima pintora de magnífiques natures mortes i gran sensibilitat. Vam acudir al seu estudi de València, que compartia amb el seu mestre Progrés. La primera impressió ja ens va captivar. Després d’una exposició col·lectiva, vam organitzar la seva primera individual a Subex Galeria d’Art al desembre de 1989. La Claudia comptava llavors amb tan sols dinou anys.

 

A partir d’aquell moment va començar una història d’amor entre la Claudia i la galeria. Les seves obres, amb motius arrencats de l’artesania popular valenciana, compaginaven els bols, gerres, plats i rajoles amb calders, vidres, fruites i flors. Tot això col·locat sobre taules i còmodes antigues cobertes d’estovalles, tapets o tovallons que li permetien recrear-se en l’execució de brodats, puntes i calats.

 

El que més ha singularitzat a la Claudia des d’un principi és la seva honestedat pictòrica. La seva obra ha estat sempre fruit de la més sincera observació, del seu diàleg, podríem dir, amb l’objecte representat. Ha perseguit la seva essència, la seva quotidianitat, el seu esdevenir després de l’ús diari, que li ha conferit aquest caràcter, individualitzat, com les arrugues d’un rostre.

 

Durant els primers anys li agradava agrupar múltiples objectes, generalment sota un focus de llum potent que li permetia jugar amb les ombres, en una composició d’essència clarament barroca. Amb el temps, aquest horror vacui va anar transformant-se en una composició més simplificada, buscant la simetria i sovint l’horitzontalitat.

 

La llum es torna diàfana i les ombres transparents. L’aire penetra entre els objectes, sobre un fons que tendeix a fer-se més ambigu, més inconcret. El suport que abans compartia el protagonisme de la imatge desapareix per deixar que siguin les tènues ombres les que concretin la solidesa dels mateixos. Es podria dir, en ocasions, que vol evitar que algun detall superflu trenqui l’estat contemplatiu del moment.